DIFTONGS, TRIFTONGS I HIATS

 

Una de les qüestions que ens resulta més complicada de l'assignatura de llengua catalana són els diftongs, els triftongs i els hiats. Amb aquest resum s'intentarà facilitar-vos la feina i demostrar-vos que aquest tema no és tan difícil com sembla, simplemet ens hem de fixar i recordar petits detalls.

Vocals dèbils:  I, U

Vocals fortes:  A, E, O

Semivocal: articulació intermèdia entre vocal i consonant que es produeix durant l'emissió de la vocal dèbil als diftongs decreixents. En aquests casos la vocal dèbil actua com una vocal.

Semiconsonant: articulació intermèdia entre consonant i vocal que es produeix durant l'emissió de la vocal dèbil als diftongs creixents. En aquests casos la vocal dèbil actua com una consonant.

Un diftong és un grup de dues vocals pronunciades dins d'una mateixa síl·laba.

Existeixen dos tipus:

                    1.  en els grups qua, qüe, qüi, quo / gua, güe, güi, guo (observa que la dièresi només s'escriu quan aquests grups van acompanyats de les vocals e, i)

                                           Exemples: qüestió, quota, pingüí, paraigua, pasqües, llengua, llengües

                  2.  quan ens trobem la vocal dèbil entre dues vocals. En aquest cas el diftong el produeixen les dues últimes vocals.

                                              Exemples:  cauen, joia, noies, iaio

                     3.  en el cas que trobem una vocal dèbil + una forta però únicament a principi absolut de paraula.

                                              Exemples: iogurt, iode, ioga, iarda, iaia, iot, hiat, hieràtic, hiena (com la h no sona és com si no hi fos)

                               És per aquesta raó que paraules com família, farmàcia, espècie o ciència en català són esdrúixoles i per tant sempre s'accentuen, perquè el grup vocàlic no es troba a principi absolut de paraula i per això no formen diftong. A castellà sí són diftongs, per això són planes i no s'accentuen.

 

                                                Exemples:   mai, remei, novii, noi, cuiner, blau, neu, ciutat, couràs, duus.

 

Un triftong és la combinació d'un diftong creixent més un de decreixent, o sigui, la combinació dèbil+forta+dèbil.

                                                Exemples: creieu, Paraguai, creueu, guaita, estudieu

 

Un hiat és el procés contrari, és a dir, dues vocals juntes que es pronuncien en síl·labes diferents. També és el cas de dues vocals fortes juntes o quan no s'esdevé el diftong creixent perquè no és un dels tres casos a dalt esmentats.

                                                    Exemples: te-a-tre, pèr-du-a,  ra-ïm, o-ï-da, di-a-da, far-mà-ci-a.

 

 

                          LA  DIÈRESI

El signe gràfic anomenat dièresi (¨)s'escriu a vegades sobre la i o la u. En general indica que tals lletres s'han de pronunciar amb més detenció del que semblaria.

1. En situacions en què la u sol ser muda (gue, gui, que, qui), la dièresi  marca que la u s'ha de pronunciar. Comparem:

                        sense dièresi (u muda): algues, figuera, roqueta, antiguitat ...

                        amb dièresi (u pronunciada): aigües, lingüista, pingüí, obliqüitat ...

2. En situacions en què la i o la u formarien diftong, la dièresi marca que no en formen.

                           sense dièresi (diftong creixent): La-ia, ve-ien, no-ies, du-ia ...

                           amb dièresi (sense diftong): a-gra-ï-a, o-be-ï-en (fixa't que això esdevé quan hi ha una i tònica entre dues vocals.

                           sense dièresi (diftong decreixent): rai, be-neit, fruit, peu ...

                           amb dièresi (sense diftong): ra-ïm, be-ne-ït, pe-üc, o-ï-da ...

3. Els participis dels verbs acabats en vocal més -ir (obeir, construir, conduir, trair ...) sempre s'escriuen amb dièresi. Mai a l'infinitiu i el    gerundi.

                            Exemples: obeïda, construït, conduïts, traïdes ...

 

En els casos següents, però, ens estalviem la dièresi perquè la pronúncia ja es fa bé sense necessitat d'aquest signe. No fem servir la dièresi en aquests casos:

1. quan ja hi ha accent gràfic damunt la lletra que podria formar diftong. Així: psos / ps, (ell) agraïa / (nos.) agraíem, v/ vna

2. en les terminacions llatines -us, -um: Pius, harmònium ...

3. en els compostos com antiimperialista, coincidir, contraindicar, reunificar i similiars.

4. en els sufixos -isme, -ista: egoisme, periodista ...

5. en els següents temps dels verbs terminats en -ir:

    - infinitiu: agrair

    - gerundi: agraint

    - futur: agrairé, agrairàs, agrairà, agrairem, agraireu, agrairan

    - condicional: agrairia, agrairies, agrairia, agrairíem, agrairíeu, agrairien